Penso amb la família que tinc i m’emociono, soc força sentimental i no se si és bo o dolent però no vull amagar aquests sentiments. Els meus pares, ma germana i jo residim a una casa al centre de Barcelona, dintre aquelles 4 parets càlides i amigables hi trobem història i records: història perquè és força vella i amb forces retocs i reformacions, i els records per la nostra presència allí dintre.

​

Si faig un esforç a recordar, em topo amb que cada racó conté la seva anècdota; jo i ma germana sempre jugàvem a fet i amagar, ens hi dedicàvem tant que el veí de abaix, que en pau descansi, sempre pujava cabrejat pel soroll; a vegades deixava una noteta amb to amenaçador pero se l'estimava igual. Descric a ma germana com un exemple a seguir; ara és una dona segura de si mateixa i responsable, però tothom ha sigut petit i ha tingut un passat i de petita era força trapella no t’ho negaré, els fets han estat fets. Ma germana anomenada Míriam em tenia com un tresor però com no, també ens barallàvem però penso que ja es té amb compte; normalment com va durar uns quatre o cinc anys com a filla única s’hi va acostumar, va ser una mica egoísta ja que com era el petit i el nou de la familia es “cuidaven” més de mi i em dedicaven mes temps, ella m’estimava, (actualment penso que també) però a l’hora de triar un joguina o un gelat sempre agafava el millor i el que ens agradava més als dos, sempre volia el millor per a ella amb tots els sentits, no la culpo, jo també ho hauria fet i a més sent un marrec sense pensaments coherent.

Actualment ma germana té vint-i-un anys, al març en farà vint-i-dos, últimament no ens portem gaire bé, bueno, hi ha dies de tot, però crec que és culpa meva, suposo que l’edat del “pollo”. Ella es la més llesta de la família, ens ajuda a tots amb les noves tecnologíes, ens treu d’alguns problemes i sempre s’espavila sola, una noia de pel·lícula!

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

A casa som quatre deixant a part a ma germana, ens trobem amb el meu pare, un home amb vivències i amb molts consells a donar. El meu pare, com a nom David Andreu és força culte, en sap de tot una mica, baja, aixó es el que he pogut experimentanr amb el seu ajut amb deures de l’escola; però el seu punt fort son els números i les ciències. El meu pare com a científic li encanta treballar amb animals però no en tindria pas un a casa amb nosaltres, ni gos, ni gat, res de res, a sobre diria que és al·lèrgic al pèl de gat. La veritat penso que em queda molt per arribar al nivell de coneixements amb el pare, però tenim alguna cosa en comú i no deixa de ser important, ens estimem, bueno, tota la família ho fa, ens ajudem mútuament per superar cada prova i això m’omple de goig i orgull. El pare com ja he dit, es força clàssic, vull dir de gustos més clàssics i potser a temps d’ara antiquats, al principi potser podria donar una imatge de una persona avorrida però per a ell és del que més entretingut, llegir i estudiar ciència, escoltar música clàssica, les camises planxades i unes sabates brillants i elegants fan el meu pare una persona especial.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Per últim però no menys important, la mare, la llum de la família, sempre hi està quan la necessites, en veritat és la mama per a tots. Com a nom, Silvia Grau,  una dona forta i singular, bellisima en tots els sentits, cent per cent de lletres i tossuda com ella sola, també vull destacar alguna de les seves famoses frases: “ puc tenir molts defectes, però cursi no!” o “doncs tens dues tasques, enfadar-te i desenfadar-te”. La mare i jo ens coneixem molt, m'atreveixo a dir que la meva germana s’assembla més al pare i jo a la mare sense dubte, sempre sap el que em passa i sap com consolar-me, tenim gustos similars però ella una mica més clàssica però sense deixar d’innovar i de sorprendre a cada ser humà.

​